Antoni Maura i Montaner

(Antoni Maura i Montaner; Palma, 1853 - Torrelodones, 1925)

Polític espanyol. Cap del Partit Conservador i ministre i president del Govern en diferents ocasions durant el regnat d'Alfons XIII, va intentar introduir en el sistema de la Restauració una sèrie de reformes radicals que van acabar per fracassar.Va estudiar dret a Madrid i el 1878 es va casar amb la germana menor de Germán Gamazo, un dels més destacats polítics del Partit Liberal.  En 1881 és triat diputat per Palma de Mallorca, i es manté sempre en la línia gamacista davant Sagasta. En 1886 és vicepresident del Congrés i, sis anys més tard, ocupa el càrrec de ministre d'Ultramar.
Les polèmiques i la gran oposició que va suscitar , van provocar la dimissió de Maura. En 1885 torna a formar part del gabinet de Sagasta, fent-se càrrec de les carteres de Gràcia i Justícia.
L'anomenat "Desastre de 1898" va portar a adoptar una actitud de censura contra la política de la Restauració. Va formular la seva doctrina política, basada en el que va denominar "revolució des de dalt", com a solució per evitar el desenvolupament d'un procés revolucionari. Es feia imprescindible, segons Maura, realitzar reformes que es basaran en una radical moralitat, i que es portaran a terme per un govern que fos capaç de mantenir amb energia el principi d'autoritat. Després de la mort de Gamazo, va passar a liderar el Partit Liberal, fins a 1902, any en què s'incorpora al Partit Conservador. Va formar part del Govern de Silvela, ocupant la cartera de la Governació. I en 1903 es va fer càrrec de la direcció de les eleccions municipals.Aquest mateix any, Maura es fa càrrec de la direcció del Partit Conservador, després de la dimissió de Silvela, i, al mes de desembre, és l'encarregat de formar govern. Llavors, des de la seva nova posició, elabora un projecte d'administració amb tendències regionalistes, amb l'objectiu de resoldre el problema català i acabar amb la corrupció electoral. El seu projecte i les contínues divergències amb el rei Alfons XIII li van procurar fortes oposicions, pel que va presentar la seva dimissió a finals de desembre de 1904, any en què també va ser objecte d'un atemptat a Barcelona. En 1907 se li crida de nou per formar govern.Va reorganitzar la Marina, el que li va crear gran impopularitat entre el sector de la indústria naval. I va realitzar fortes campanyes contra el terrorisme català.
La brutal repressió que fa el seu govern de la "Setmana Tràgica de Barcelona", en 1909, va ser el motiu immediat que el va obligar a dimitir. A l'any següent va tornar a ser de nou blanc fallit dels terroristes a la Ciutat Comtal. En 1913 va renunciar al seu càrrec de cap del Partit Conservador. A partir d'aquest moment, es va convertir en el "gran solitari" i es va mantenir apartat del poder durant molt de temps.
El 1918, ja com a cap del Partit maurista, és cridat pel Rei per presidir un Govern de Concentració, que va fracassar. Posteriorment, després del "Desastre d'Annual", al Marroc, el 21 de juliol de 1921, Maura va tornar a accedir al poder, ocupant-se del Ministeri de la Guerra: els seus intents per solucionar el desordre al Marroc serien fortament contestats per les Juntes Militars, el que, unit als escassos resultats en la seva gestió, provocaria de nou la seva dimissió. Allunyat de la política, va morir a casa de la localitat madrilenya de Torrelodones, el 1925.


Rosa Mª Pol Munar 4rt C

Antoni Maura i Montaner

 
(Antoni Maura i Montaner; Palma, 1853 - Torrelodones, 1925)

Polític espanyol. Cap del Partit Conservador i ministre i president del Govern en diferents ocasions durant el regnat d'Alfons XIII, va intentar introduir en el sistema de la Restauració una sèrie de reformes radicals que van acabar per fracassar.Va estudiar dret a Madrid i el 1878 es va casar amb la germana menor de Germán Gamazo, un dels més destacats polítics del Partit Liberal.  En 1881 és triat diputat per Palma de Mallorca, i es manté sempre en la línia gamacista davant Sagasta. En 1886 és vicepresident del Congrés i, sis anys més tard, ocupa el càrrec de ministre d'Ultramar.
Les polèmiques i la gran oposició que va suscitar , van provocar la dimissió de Maura. En 1885 torna a formar part del gabinet de Sagasta, fent-se càrrec de les carteres de Gràcia i Justícia.
L'anomenat "Desastre de 1898" va portar a adoptar una actitud de censura contra la política de la Restauració. Va formular la seva doctrina política, basada en el que va denominar "revolució des de dalt", com a solució per evitar el desenvolupament d'un procés revolucionari. Es feia imprescindible, segons Maura, realitzar reformes que es basaran en una radical moralitat, i que es portaran a terme per un govern que fos capaç de mantenir amb energia el principi d'autoritat. Després de la mort de Gamazo, va passar a liderar el Partit Liberal, fins a 1902, any en què s'incorpora al Partit Conservador. Va formar part del Govern de Silvela, ocupant la cartera de la Governació. I en 1903 es va fer càrrec de la direcció de les eleccions municipals.Aquest mateix any, Maura es fa càrrec de la direcció del Partit Conservador, després de la dimissió de Silvela, i, al mes de desembre, és l'encarregat de formar govern. Llavors, des de la seva nova posició, elabora un projecte d'administració amb tendències regionalistes, amb l'objectiu de resoldre el problema català i acabar amb la corrupció electoral. El seu projecte i les contínues divergències amb el rei Alfons XIII li van procurar fortes oposicions, pel que va presentar la seva dimissió a finals de desembre de 1904, any en què també va ser objecte d'un atemptat a Barcelona. En 1907 se li crida de nou per formar govern.Va reorganitzar la Marina, el que li va crear gran impopularitat entre el sector de la indústria naval. I va realitzar fortes campanyes contra el terrorisme català.
La brutal repressió que fa el seu govern de la "Setmana Tràgica de Barcelona", en 1909, va ser el motiu immediat que el va obligar a dimitir. A l'any següent va tornar a ser de nou blanc fallit dels terroristes a la Ciutat Comtal. En 1913 va renunciar al seu càrrec de cap del Partit Conservador. A partir d'aquest moment, es va convertir en el "gran solitari" i es va mantenir apartat del poder durant molt de temps.
El 1918, ja com a cap del Partit maurista, és cridat pel Rei per presidir un Govern de Concentració, que va fracassar. Posteriorment, després del "Desastre d'Annual", al Marroc, el 21 de juliol de 1921, Maura va tornar a accedir al poder, ocupant-se del Ministeri de la Guerra: els seus intents per solucionar el desordre al Marroc serien fortament contestats per les Juntes Militars, el que, unit als escassos resultats en la seva gestió, provocaria de nou la seva dimissió. Allunyat de la política, va morir a casa de la localitat madrilenya de Torrelodones, el 1925.


Rosa Mª Pol Munar 4rt C

Emilio Thomas Herrero 4tC - Isabel II

Isabel II d'Espanya o de Borbó va nèixer a Madrid el 1830 i va morir a París el 1904. Fou la princessa d'Asturies i reina d'Espanya. Era la filla de Ferran VII que, amb la seva mort Isabel II va assumir el tron als tres anys però amb la seva manca d'edat va assumir el càrrec la seva mare, María Cristina, que va coincidir amb la guerra carlina.  Entre 1840 i 1843 va ser regent el general Espartero. Amb tretze anys, Isabel va ser declarada reina d'Espanya. Isabel II va regnar durant un període de transició a Espanya en el qual la monarquia va cedir més poder polític al parlament.A la seva època es canviar la base del sistema monetari, passant del ral a l'escut,^[1] i va modernitzar notablement Espanya amb l'estesa de moltes línies de ferrocarril, la reobertura de les Universitats, tancades pel seu pare, i la industrialització, la major part sota el comandament deLeopoldo O'Donnell, en el qual es va construir el primer ferrocarril. La política exterior del seu regnat va ser especialment fructífera durant la Unió Liberal (1858-1863) (el 1854 hi ha la Vicalvarada, que va ser una revolució), amb l'annexió de territoris marroquins durant la Guerra d'Àfrica.

Isabel es va exiliar a França el 1868, després del triomf de la Revolució de 1868 coneguda com La Gloriosa, i allà va abdicar a favor del seu fill Alfons XII el 25 de juny de 1870.

Charles de Gaulle.Rosa Maria Pol Munar 4t C

Charles de Gaulle

Charles de Gaulle (1890-1970), polític i militar francès, la figura més destacada en l'establiment de la cinquena República francesa i el primer President (1959-1969).   De Gaulle va néixer el 22 de novembre de 1890 a Lille i fou educat a l'Acadèmia Militar de Saint-Cyr. Durant la primera Guerra Mundial que serví a Verdun . De Gaulle va començar a destacar per la seva defensa d'un exèrcit francès molt mecanitzada. A l'inici de la Segona Guerra Mundial es va guanyar el rang de general de Brigada. Després de la caiguda de França a mans d'Adolf Hitler, va escapar a Londres, al juny de 1940. El 1942 aquesta Comissió va ser reconeguda oficialment pels governs aliats i els líders de la resistència a França. Com el seu President, De Gaulle comandà les tropes franceses que lluitaven amb exèrcits aliats, així com els que estaven implicats en la resistència a la França d'ocupats pels alemanys.  El1943, De Gaulle va esdevenir President va traslladar la seu d'Argèlia a Londres al maig de 1944 i París l'agost de 1944, després de l'alliberament de França pels aliats. El mes següent, el govern dels EUA va reconèixer de la Comissió com a govern de facto França. De Gaulle va ser elegit per l'assemblea constituent, per unanimitat, President del govern provisional al novembre de 1945.El 1953,  es va retirar.  El maig de 1958, França s'enfronta l'amenaça de la guerra civil en la qüestió de la independència d'Algèria. De Gaulle va ser cridat pel President René Coty. Ell va assumir el càrrec el 8 de gener de 1959.    Durant el primer curs, De Gaulle va fer econòmica, industrial, i reformes governamentals, negociat la independència d'Algèria i França va portar a la Comunitat Econòmica Europea (Unió Europea actual). També va recolzar un programa nuclear unilateral per França, nuclear proves el 1960. Va reforçar les relacions amb la Unió de Repúbliques de Socialistes Soviètiques (URSS) i amb la Xina , mentre que és va ofendre amb els Estats Units.  El 1966 va ordenar la retirada de França de l'estructura militar de l'organització del Tractat de la North atlàntica (OTAN), tot i que encara pertanyen a l'Aliança. . Va dimitir la presidència després de ser derrotat en un referèndum sobre la reorganització regional i el Senat el d'abril de 1969. Es va retirar a la seva residència privada de Colombey-les-Deux-Eglises i des d'allà va continuar treballant a les seves memòries fins la seva mort el 9 de novembre de 1970.    De Gaulle va escriure tres llibres sobre tàctiques militars entre 1932 i 1938, a més els tres volums de les seves memòries (1954, 1956 i 1959). La part de la seva autobiografia durant el període 1958-1969 (memòries de l'esperança) es va quedar sense acabar.

Lucía Martínez- 4t C.

ERNESTO CHE GUEVARA: Revolucionari iberoamericà (Rosario, Argentina, 1928 - Figueres, Bolívia, 1967). Va néixer a família acomodada d'Argentina, on va estudiar Medicina. La seva militància esquerrana va portar a participar en l'oposició contra Perón; des de 1953 va viatjar  i descobrí la misèria dominant entre les masses d'Iberoamèrica i l'omnipresència de l'imperialisme nord-americà a la regió, i participant en múltiples moviments contestataris, experiències que li van inclinar definitivament a la ideologia marxista.

Al 1955 va conèixer a Fidel Castro, que preparava una expedició revolucionaria a Cuba.  Guevara va fer amistat amb ell, es va unir com a metge i va desembarcar a Cuba el 1956. Instal·lada la guerrilla a Sierra Maestra, Guevara es va convertir en lloctinent de Castro i va enviar una de les dues columnes que van sortir de les muntanyes orientals cap a l'Oest per conquerir l'illa. Va participar en la batalla per la presa de Santa Clara i finalment va entrar a l'Havana el 1959, posant fi a la dictadura de Batista.

El nou règim revolucionari li concedí la nacionalitat cubana i el va nomenar cap de la Milícia, després president del Banc Nacional i ministre d'Economia i, finalment, ministre d'Indústria. En aquells anys, Guevara va representar a Cuba en diversos fòrums internacionals, en què va denunciar frontalment l'imperialisme nord-americà.

Charles de Gaulle.Rosa Maria Pol Munar 4tC

Charles de Gaulle

Charles de Gaulle (1890-1970), polític i militar francès, la figura més destacada en l'establiment de la cinquena República francesa i el primer President (1959-1969).   De Gaulle va néixer el 22 de novembre de 1890 a Lille i fou educat a l'Acadèmia Militar de Saint-Cyr. Durant la primera Guerra Mundial que serví a Verdun . De Gaulle va començar a destacar per la seva defensa d'un exèrcit francès molt mecanitzada. A l'inici de la Segona Guerra Mundial es va guanyar el rang de general de Brigada. Després de la caiguda de França a mans d'Adolf Hitler, va escapar a Londres, al juny de 1940. El 1942 aquesta Comissió va ser reconeguda oficialment pels governs aliats i els líders de la resistència a França. Com el seu President, De Gaulle comandà les tropes franceses que lluitaven amb exèrcits aliats, així com els que estaven implicats en la resistència a la França d'ocupats pels alemanys.  El1943, De Gaulle va esdevenir President va traslladar la seu d'Argèlia a Londres al maig de 1944 i París l'agost de 1944, després de l'alliberament de França pels aliats. El mes següent, el govern dels EUA va reconèixer de la Comissió com a govern de facto França. De Gaulle va ser elegit per l'assemblea constituent, per unanimitat, President del govern provisional al novembre de 1945.El 1953,  es va retirar.  El maig de 1958, França s'enfronta l'amenaça de la guerra civil en la qüestió de la independència d'Algèria. De Gaulle va ser cridat pel President René Coty. Ell va assumir el càrrec el 8 de gener de 1959.    Durant el primer curs, De Gaulle va fer econòmica, industrial, i reformes governamentals, negociat la independència d'Algèria i França va portar a la Comunitat Econòmica Europea (Unió Europea actual). També va recolzar un programa nuclear unilateral per França, nuclear proves el 1960. Va reforçar les relacions amb la Unió de Repúbliques de Socialistes Soviètiques (URSS) i amb la Xina , mentre que és va ofendre amb els Estats Units.  El 1966 va ordenar la retirada de França de l'estructura militar de l'organització del Tractat de la North atlàntica (OTAN), tot i que encara pertanyen a l'Aliança. . Va dimitir la presidència després de ser derrotat en un referèndum sobre la reorganització regional i el Senat el d'abril de 1969. Es va retirar a la seva residència privada de Colombey-les-Deux-Eglises i des d'allà va continuar treballant a les seves memòries fins la seva mort el 9 de novembre de 1970.    De Gaulle va escriure tres llibres sobre tàctiques militars entre 1932 i 1938, a més els tres volums de les seves memòries (1954, 1956 i 1959). La part de la seva autobiografia durant el període 1958-1969 (memòries de l'esperança) es va quedar sense acabar.

Rosa Morro Balera 4tC- ONU

ONU

L’Organització de les Nacions Unides (ONU),Creada per la Carta de San Francisco el 1945.És defineix com una associació de governamental mundial que facilita la cooperació en assumptes com el Dret internacional, la pau i seguretat internacional, el desenvolupament econòmic i social, els assumptes humanitaris i els drets humans.

Avui en dia formen part de l'organisme un total de 193 estats del món, és a dir,gairebé tots els que són àmpliament reconeguts. A més té tres observadors permanents: el Vaticà,l'Orde Sobirana, Militar de Malta i l'Estat de Palestina.

 

El 1974 la Comunitat Europea va aconseguir l'estat observador davant l'ONU.La comissió de la Comunitat té una delegació permanent reflexat davant l'ONU a la Nova York i Ginebra.

Seguit d’això l'ONU va ser reemplaçada per a la Societat de Nacions (SDN), fundada el 1919, ja que aquesta organització havia fallat en el seu propòsit d'evitar un altre conflicte internacional.

El terme «Nacions Unides» es va pronunciar per primera vegada en plena Segona Guerra Mundial pel llavors president dels Estats Units Franklin D. Roosevelt, en la Declaració de les Nacions Unides, l'1 de gener de 1942 com una aliança de 26 països en què seus representants es van comprometre a defensar la Carta de l'Atlàntic i per emprar els seus recursos en la guerra contra l'Eix Roma-Berlín.

El 25 d'abril,1945 va començar la Conferència Internacional a San Frnacisco (Califòrnia) amb la intensió de crear l'organització internacional de les Nacions Unides.dos mesos després, les 51 nacions que van estar representades a la conferència van firmar la Carta de les Nacions Unides.El 26 de juny, i Polònia ho va fer després.

Finalment, el 24 d'octubre de 1945 l'ONU va néixer amb la ratificació de kla Carta de les Nacions unides pels cinc mmbres del Consell de Segurtat: La República de la Xina, la Unió Sovietica, França,els Estat Units i el Regne Unit, i també per la majoria dels altres 46 membres.

Els organs principals de l'ONU són:

-ASAMBLEA GENERAL

-CONSELL DE SEGURETAT

-CONSELL ECONÒMIC I SOCIAL

-CONSELL DE ADMINISTRACIÓ FIDUCIÀRIA

-TALL INTERNACIONAL DE JUSTÍCIA

-SECRETARÍA

Rosa Morro Balera 4tC

ONU

L’Organització de les Nacions Unides (ONU),Creada per la Carta de San Francisco el 1945.És defineix com una associació de governamental mundial que facilita la cooperació en assumptes com el Dret internacional, la pau i seguretat internacional, el desenvolupament econòmic i social, els assumptes humanitaris i els drets humans.

Avui en dia formen part de l'organisme un total de 193 estats del món, és a dir,gairebé tots els que són àmpliament reconeguts. A més té tres observadors permanents: el Vaticà,l'Orde Sobirana, Militar de Malta i l'Estat de Palestina.

 

El 1974 la Comunitat Europea va aconseguir l'estat observador davant l'ONU.La comissió de la Comunitat té una delegació permanent reflexat davant l'ONU a la Nova York i Ginebra.

Seguit d’això l'ONU va ser reemplaçada per a la Societat de Nacions (SDN), fundada el 1919, ja que aquesta organització havia fallat en el seu propòsit d'evitar un altre conflicte internacional.

El terme «Nacions Unides» es va pronunciar per primera vegada en plena Segona Guerra Mundial pel llavors president dels Estats Units Franklin D. Roosevelt, en la Declaració de les Nacions Unides, l'1 de gener de 1942 com una aliança de 26 països en què seus representants es van comprometre a defensar la Carta de l'Atlàntic i per emprar els seus recursos en la guerra contra l'Eix Roma-Berlín.

 

El 25 d'abril,1945 va començar la Conferència Internacional a San Frnacisco (Califòrnia) amb la intensió de crear l'organització internacional de les Nacions Unides.dos mesos després, les 51 nacions que van estar representades a la conferència van firmar la Carta de les Nacions Unides.El 26 de juny, i Polònia ho va fer després.

Finalment, el 24 d'octubre de 1945 l'ONU va néixer amb la ratificació de kla Carta de les Nacions unides pels cinc mmbres del Consell de Segurtat: La República de la Xina, la Unió Sovietica, França,els Estat Units i el Regne Unit, i també per la majoria dels altres 46 membres.

 

 

El Capitalisme - Guillem Crespí Rotger 4tC

El capitalisme és un sistema econòmic en què els mitjans de producció són, en la seva majoria, propietat privada, en què el capital s'inverteix en la producció, distribució i el comerç dels béns i serveis per tal d'obtenir guanys o el benefici màxim en un mercat lliure i competitiu. S'hi inclouen factors de producció com ara la terra i altres recursos naturals, així com la mà d'obra i els béns capitals. Diverses teories han intentat explicar el concepte de capitalisme, justificar o criticar la propietat privada del capital i explicar l'operació dels mercats per afectar l'aplicació o eliminació de la regulació governamental sobre la propietat i els mercats.

Les pràctiques econòmiques capitalistes es van institucionalitzar a Europa entre els segles XVI i XIX, encara que algunes característiques de l'organització capitalista ja existien des de l'Antiguitat. El capitalisme ha emergit en el món occidental com el sistema econòmic dominant des del declivi del feudalisme eliminant les restriccions polítiques i religioses sobre l'intercanvi capitalista. Des de la Revolució Industrial, el capitalisme s'ha estès gradualment d'Europa (en especial des de la Gran Bretanya) a altres regions del món. Durant els segles XIX i XX, el capitalisme va ser el mitjà més comú (encara que no pas l'únic) d'industrialització.

El concepte de capitalisme té un valor analític limitat, atesa la gran varietat dels casos històrics sobre els quals s'estudia i que varien amb el temps, la regió, la política i la cultura. Alguns economistes han categoritzat diferents tipus de capitalisme, que depenen de la concentració del poder i la riquesa econòmica així com dels mètodes de l'acumulació de capital (Scott 2005). Durant l'últim segle, el capitalisme va ser contrastat (i fins i tot contraposat) a les economies planificades i al comunisme. La majoria dels països desenvolupats, encara que no tots, són economies capitalistes o de mercat mixt en què existeix la propietat pública i la regulació del govern sobre la producció, el comerç, el cobrament d'impostos, l'oferta de diners i la disponibilitat de la infraestructura física.

Sovint, en la pràctica hom oposa el capitalisme a:

• L'economia primitiva, en què els intercanvis són marginals i cada grup explota la naturalesa per compta pròpia;
• L'economia de potlatch o els intercanvis que encara que són importants, no duen a una acumulació de capital (ni tan sols a consumir-lo, ja que els béns es destrueixen després de l'intercanvi) sinó a una demostració simbòlica del poder estatutari;
• El comunisme que dissenya de manera general una teoria d'organització política, social i econòmica sense classes socials amb la intenció de crear un plantejament comú dels mitjans de producció i dels béns de consum per respondre a les necessitats de cada persona (tanmateix, en la pràctica, poques societats han aplicat el comunisme pur).
• El comunisme pràctic o socialisme d'Estat, en què la propietat privada es redueix al mínim i en què tot el capital productiu es gestiona col·lectivament.

Diversos autors han intentar perioditzar el capitalisme, i segons l'enfocament adoptat, canvien les etapes contemplades dins del sistema global. Seguint les tesis marxistes ampliades, aquestes serien:

1. Capitalisme agrícola
2. Capitalisme mercantil (Edat mitjana)
3. Capitalisme industrial (les transformacions socioeconòmiques sorgides de la Revolució Industrial que van portar al naixement del moviment obrer i de les primeres crítiques al sistema).
4. Capitalisme financer
5. Capitalisme d'Estat(amb variants monopolístiques o no)
6. Capitalisme global (amb la globalització la interdependència dels mercats és creixent).