Antoni Maura i Montaner

(Antoni Maura i Montaner; Palma, 1853 - Torrelodones, 1925)

Polític espanyol. Cap del Partit Conservador i ministre i president del Govern en diferents ocasions durant el regnat d'Alfons XIII, va intentar introduir en el sistema de la Restauració una sèrie de reformes radicals que van acabar per fracassar.Va estudiar dret a Madrid i el 1878 es va casar amb la germana menor de Germán Gamazo, un dels més destacats polítics del Partit Liberal.  En 1881 és triat diputat per Palma de Mallorca, i es manté sempre en la línia gamacista davant Sagasta. En 1886 és vicepresident del Congrés i, sis anys més tard, ocupa el càrrec de ministre d'Ultramar.
Les polèmiques i la gran oposició que va suscitar , van provocar la dimissió de Maura. En 1885 torna a formar part del gabinet de Sagasta, fent-se càrrec de les carteres de Gràcia i Justícia.
L'anomenat "Desastre de 1898" va portar a adoptar una actitud de censura contra la política de la Restauració. Va formular la seva doctrina política, basada en el que va denominar "revolució des de dalt", com a solució per evitar el desenvolupament d'un procés revolucionari. Es feia imprescindible, segons Maura, realitzar reformes que es basaran en una radical moralitat, i que es portaran a terme per un govern que fos capaç de mantenir amb energia el principi d'autoritat. Després de la mort de Gamazo, va passar a liderar el Partit Liberal, fins a 1902, any en què s'incorpora al Partit Conservador. Va formar part del Govern de Silvela, ocupant la cartera de la Governació. I en 1903 es va fer càrrec de la direcció de les eleccions municipals.Aquest mateix any, Maura es fa càrrec de la direcció del Partit Conservador, després de la dimissió de Silvela, i, al mes de desembre, és l'encarregat de formar govern. Llavors, des de la seva nova posició, elabora un projecte d'administració amb tendències regionalistes, amb l'objectiu de resoldre el problema català i acabar amb la corrupció electoral. El seu projecte i les contínues divergències amb el rei Alfons XIII li van procurar fortes oposicions, pel que va presentar la seva dimissió a finals de desembre de 1904, any en què també va ser objecte d'un atemptat a Barcelona. En 1907 se li crida de nou per formar govern.Va reorganitzar la Marina, el que li va crear gran impopularitat entre el sector de la indústria naval. I va realitzar fortes campanyes contra el terrorisme català.
La brutal repressió que fa el seu govern de la "Setmana Tràgica de Barcelona", en 1909, va ser el motiu immediat que el va obligar a dimitir. A l'any següent va tornar a ser de nou blanc fallit dels terroristes a la Ciutat Comtal. En 1913 va renunciar al seu càrrec de cap del Partit Conservador. A partir d'aquest moment, es va convertir en el "gran solitari" i es va mantenir apartat del poder durant molt de temps.
El 1918, ja com a cap del Partit maurista, és cridat pel Rei per presidir un Govern de Concentració, que va fracassar. Posteriorment, després del "Desastre d'Annual", al Marroc, el 21 de juliol de 1921, Maura va tornar a accedir al poder, ocupant-se del Ministeri de la Guerra: els seus intents per solucionar el desordre al Marroc serien fortament contestats per les Juntes Militars, el que, unit als escassos resultats en la seva gestió, provocaria de nou la seva dimissió. Allunyat de la política, va morir a casa de la localitat madrilenya de Torrelodones, el 1925.


Rosa Mª Pol Munar 4rt C

Antoni Maura i Montaner

 
(Antoni Maura i Montaner; Palma, 1853 - Torrelodones, 1925)

Polític espanyol. Cap del Partit Conservador i ministre i president del Govern en diferents ocasions durant el regnat d'Alfons XIII, va intentar introduir en el sistema de la Restauració una sèrie de reformes radicals que van acabar per fracassar.Va estudiar dret a Madrid i el 1878 es va casar amb la germana menor de Germán Gamazo, un dels més destacats polítics del Partit Liberal.  En 1881 és triat diputat per Palma de Mallorca, i es manté sempre en la línia gamacista davant Sagasta. En 1886 és vicepresident del Congrés i, sis anys més tard, ocupa el càrrec de ministre d'Ultramar.
Les polèmiques i la gran oposició que va suscitar , van provocar la dimissió de Maura. En 1885 torna a formar part del gabinet de Sagasta, fent-se càrrec de les carteres de Gràcia i Justícia.
L'anomenat "Desastre de 1898" va portar a adoptar una actitud de censura contra la política de la Restauració. Va formular la seva doctrina política, basada en el que va denominar "revolució des de dalt", com a solució per evitar el desenvolupament d'un procés revolucionari. Es feia imprescindible, segons Maura, realitzar reformes que es basaran en una radical moralitat, i que es portaran a terme per un govern que fos capaç de mantenir amb energia el principi d'autoritat. Després de la mort de Gamazo, va passar a liderar el Partit Liberal, fins a 1902, any en què s'incorpora al Partit Conservador. Va formar part del Govern de Silvela, ocupant la cartera de la Governació. I en 1903 es va fer càrrec de la direcció de les eleccions municipals.Aquest mateix any, Maura es fa càrrec de la direcció del Partit Conservador, després de la dimissió de Silvela, i, al mes de desembre, és l'encarregat de formar govern. Llavors, des de la seva nova posició, elabora un projecte d'administració amb tendències regionalistes, amb l'objectiu de resoldre el problema català i acabar amb la corrupció electoral. El seu projecte i les contínues divergències amb el rei Alfons XIII li van procurar fortes oposicions, pel que va presentar la seva dimissió a finals de desembre de 1904, any en què també va ser objecte d'un atemptat a Barcelona. En 1907 se li crida de nou per formar govern.Va reorganitzar la Marina, el que li va crear gran impopularitat entre el sector de la indústria naval. I va realitzar fortes campanyes contra el terrorisme català.
La brutal repressió que fa el seu govern de la "Setmana Tràgica de Barcelona", en 1909, va ser el motiu immediat que el va obligar a dimitir. A l'any següent va tornar a ser de nou blanc fallit dels terroristes a la Ciutat Comtal. En 1913 va renunciar al seu càrrec de cap del Partit Conservador. A partir d'aquest moment, es va convertir en el "gran solitari" i es va mantenir apartat del poder durant molt de temps.
El 1918, ja com a cap del Partit maurista, és cridat pel Rei per presidir un Govern de Concentració, que va fracassar. Posteriorment, després del "Desastre d'Annual", al Marroc, el 21 de juliol de 1921, Maura va tornar a accedir al poder, ocupant-se del Ministeri de la Guerra: els seus intents per solucionar el desordre al Marroc serien fortament contestats per les Juntes Militars, el que, unit als escassos resultats en la seva gestió, provocaria de nou la seva dimissió. Allunyat de la política, va morir a casa de la localitat madrilenya de Torrelodones, el 1925.


Rosa Mª Pol Munar 4rt C

Emilio Thomas Herrero 4tC - Isabel II

Isabel II d'Espanya o de Borbó va nèixer a Madrid el 1830 i va morir a París el 1904. Fou la princessa d'Asturies i reina d'Espanya. Era la filla de Ferran VII que, amb la seva mort Isabel II va assumir el tron als tres anys però amb la seva manca d'edat va assumir el càrrec la seva mare, María Cristina, que va coincidir amb la guerra carlina.  Entre 1840 i 1843 va ser regent el general Espartero. Amb tretze anys, Isabel va ser declarada reina d'Espanya. Isabel II va regnar durant un període de transició a Espanya en el qual la monarquia va cedir més poder polític al parlament.A la seva època es canviar la base del sistema monetari, passant del ral a l'escut,^[1] i va modernitzar notablement Espanya amb l'estesa de moltes línies de ferrocarril, la reobertura de les Universitats, tancades pel seu pare, i la industrialització, la major part sota el comandament deLeopoldo O'Donnell, en el qual es va construir el primer ferrocarril. La política exterior del seu regnat va ser especialment fructífera durant la Unió Liberal (1858-1863) (el 1854 hi ha la Vicalvarada, que va ser una revolució), amb l'annexió de territoris marroquins durant la Guerra d'Àfrica.

Isabel es va exiliar a França el 1868, després del triomf de la Revolució de 1868 coneguda com La Gloriosa, i allà va abdicar a favor del seu fill Alfons XII el 25 de juny de 1870.